Marie-France Veyrat, Lió, 1951.
Després de viure a Grenoble, es trasllada a la província de Tarragona on encara viu i treballa. És una artista versàtil que mostra un interès constant per investigar i experimentar en la creació artística utilitzant diferents llenguatges com ara tèxtil, pintura, tridimensional, instal·lacions, composicions digitals i land art. El seu treball es basa en experiències viscudes, records i viatges emmagatzemats en la seva vida quotidiana que transforma en objectes reals o obres virtuals. Cada obra representa un instant viscut que forma part d'ella mateixa en algun moment de la seva vida. Ha estat mestra a l'escola Tríptic de Reus. És membre fundadora i actual presidenta del jurat del Premi d'Art Electrònic ARCO-BEEP. Ha publicat tres catàlegs monogràfics amb motiu de les seves exposicions individuals.
L'obra de Veyrat s'ha exposat a Art Sacré, Grenoble, Display Departamento, Nova York, Macula, Santa Cruz de Tenerife, Alicia Rey, Madrid, Àmbit, Barcelona, Lexington, Nova York, Artnet, L&B Contemporary Art, Atelier, Barcelona, WTC Eurostars Grand Marina Hotel, Barcelona, Caja Madrid, Ciudad Real, Roca Barcelona, Tom Maddock, Barcelona, Centre de Lectura, Reus, Pilar Riberaygua, Andorra, Lleonart, Barcelona, Lisbon Penta Hotel Expo'98, Hotel Catalonia Berna, Barcelona, Anquin's, Artloft, Antoni Pinyol, Reus, I Trobada Mundial de les Arts en petit format, Barcelona, Coves de Capçanes, Priorat, MAMT, Tarragona, Museu Salvador Vilaseca, Reus, entre d'altres.
Participació en projectes individuals i col·lectius, “UrSmile” www.ursmile.org Net Art, ARCO, 2008; "A 33 R.P.M." Antoni Riera “El otoño del Arte”, Barcelona/Artmadrid, 2010/2011; “Campanar: T'estimo”, Centre de Lectura Reus, 2002; Projecció digital “VeyrArt” Festes de Gaudí, Reus, 2002; “CADAF 2019” Jaime De los Ríos, Miami, EUA; “Materials per a una nova plasticitat” retrospectiva d'Arnau Puig, Tinglado Tarragona, 2006; AAF Battersea, Londres, 2013; “Cares” Col·lecció Es Baluard/BEEP, Palma de Mallorca, 2019; “Plural Femení” del Dr.Antonio Salcedo, MAMT, 2016; “Art Urbà “ Reus Capital Catalana de la Cultura 2017; AAF Milà’15; Col·lecció BEEP “Aproximacions creatives” de Roberta Bosco i Stefano Caldana, Museu de Reus, 2017; "Sessió 09 Parlem de contemporani?" Convent de les Arts d'Aleix Antillach , Alcover, 2019; ExPortArt – ImPortArt, 1a Biennal d'Art Contemporani, Port de Tinglado de Tarragona, 2013; Performance i Vídeo “Looking for Veyrat” Diego Latorre , estudi d'art, 2018; Fòrum “Supervivències” Berger-Balaguer Caixa Penedès, Vilafranca del Penedès, 2003; Selecció d'obres a la modernista Casa Burés, Barcelona, 2019; “100 tèxtils. II Mostra Nacional de Tapís Contemporáneo, Finart 85, Madrid; Menció especial per al 13è Saló Saint-Florent, França, 1990; “Marie-France Veyrat vs Manolo Millares” galeria Torre Baró, La Selva del Camp, 2006; Experiències creatives “Parelles Artístiques” per a la salut mental, 2018/2020.
L'obra de Marie-France forma part de les següents col·leccions d'Interior Design, Nova York, Urban Art, Almoster City Hall, Lisbon Penta Hotel, HP Madrid, Urban Art, Reus City Hall, Sorigué Foundation, Lleida, Grupotel Gran Via, Barcelona, Rovira&Virgili Universitat, Tarragona, Torre Vella, Salou, Ajuntament de Cambrils, Coves de Capçanes, Priorat, Fundació Josep Santacreu, Barcelona, WTC Eurostars Grand Marina Hotel, Barcelona, Port de Tarragona, Display Departamento galeria, Nova York, Fundació Caixa Penedès, Vilafranca del Penedés , Catalonia Hotel Berna, Barcelona, Dexter Design, Los Ángeles, Califòrnia, Fortuny Theatre Foundation, Reus, Meridiano Hotel, Hospitalet del Infante, Feliu-Sedó, Esparreguera.
Treball a la col·lecció: Urbetrònica
Urbetrònica, 1999
Urbetrònica és una instal·lació audiovisual en l'era posttecnològica on les màquines i els seus processos simbolitzen la perfecció en les cadenes de processos en sèrie, però aquesta obra es basa en l'estètica del glitch art sorgit a finals del segle XX. Així, una amalgama de nombroses plaques d'ordinador i peces de màquines i dispositius electrònics actualment obsolets llança intencionadament imatges imperfectes per posar en crisi l'aparent excel·lència de màquines i sistemes informàtics de què gaudim avui. Allà on l'error sí que té cabuda per si mateix, genera una nova estètica del deficient o incorrecte, passant de la mera imatge, àudio o vídeo al programari més experimentat. En definitiva, obres on els defectes digitals esdevenen obres d'art úniques i singulars.
D'altra banda, una vegada més present en l'obra de Veyrat, trobem en aquesta peça la idea de la construcció arquitectònica i el reciclatge. La caòtica ciutat contemporània s'albira per primera vegada en les formes dibuixades per edificis el colofó dels quals s'albira íntegrament des de dalt. Ens trobem davant el món urbà en acció, aquell espai-temps on governen la tècnica i els avenços humans, i que només en el seu fracàs faller ens acostem a captar el conjunt i la seva crua dimensió.
