Fabrizio Corneli, Florència, 1958.

El treball de poses sobretot sorprèn, provoca misteri i estupor, convertint l'experiència de la visualitat en una autèntica aventura de percepció. Les seves obres transformen radicalment l'espai, però amb un impacte molt lleuger sobre ell: quan s'activen per la llum, revelen dibuixos d'ombres, figures de rostres, edificis o cossos suspesos en ple vol. En absència d'aquesta llum activadora, l'espai de les parets on apareixen les formes i els dibuixos és gairebé buit i nu. Del pla de la paret només sobresurten llistons metàl·lics, pintes o altres materials. Mentre no hi hagi llum sobre aquests obstacles, les formes no s'activen.

Aquest dispositiu, basat en la relació entre llum i ombra, es pot entendre com un mecanisme de metàfores polisèmiques que, en definitiva, situa l'experiència perceptiva en primer pla. Les històries sobre ombres han alimentat la imaginació des de l'antiguitat. La literatura fantàstica del romanticisme ha connectat l'ombra amb una determinada idea o representació de l'ànima. Així passa a la coneguda història d'Adelbert von Chamisso, Peter Schlemihl o l'home que va perdre la seva ombra, en les pàgines del qual es fa ressò del Faust de Goethe, i també, encara que d'una manera diferent, al conte d'Andersen, titulat precisament L'ombra.

Aquest camí de la imaginació, però, també ens porta a les ombres de la cova de Plató, a les seves metàfores sobre el coneixement, i també al mite que relata Plini el Vell a la seva Història natural, per explicar el naixement de la pintura.

​La llegenda conta que la filla de Butades, terrissera de Sició, no se sap si va ser en aquesta ciutat o a la veïna Corint, hauria traçat una línia en una paret, traçant la silueta de l'ombra del cap de l'home estimat, la nit abans de sortir de la ciutat, per tal de recordar els trets del seu rostre. L'ombra i la pintura estableixen a partir d'aquest moment una connexió paradoxal, mentre que la llum assumeix el paper d'il·luminar per enfosquir. En aquest sentit, l'obra de Corneli esdevé pintura sense pintura i escultura sense volum que transforma l'espai, forçant una interacció permanent.

La forma és l'ombra. La imatge es construeix a través de la foscor que prové de la llum. El procediment és molt senzill, però implica un procés complex de concepció i realització. Fabrizio Corneli utilitza la llum com a matèria i la seva eina és el càlcul trigonomètric dirigit a l'activació de jocs de percepció mitjançant un ús molt precís de la perspectiva que al seu torn treballa amb ombres i reflexos.

Les matemàtiques i el càlcul esdevenen una metodologia de desmaterialització sistemàtica del treball. Reuneix la recerca òptica i les diverses tradicions de la perspectiva, utilitzades des del Renaixement però reinterpretades des del contemporani per a una visualitat oberta. Així, l'ombra funciona com una extensió expandida de la geometria.

L'obra de Corneli es fa ressò de totes aquestes paradoxes i ressonàncies, situant-se fora de qualsevol corrent, però al nucli de l'experimentació sobre la percepció visual. Tot i que en el panorama artístic internacional s'han treballat les llums i les ombres des de perspectives molt variades, és difícil trobar un projecte tan coherent i rigorós com el de Corneli, que és únic a l'hora de vincular una manufactura artesanal amb càlculs matemàtics, on el paper de la tecnologia és mínim i generalment es limita a l'òptica.